diumenge, 25 de novembre del 2012

Les nostres veus: tan nostres com la terra de l’hort i l’aigua de la font.


La font. Fotografia: Fina Masdéu (2012).




Un que tenie un hort i feie molts anys que el tenie, que no l’havie comprat, que li venie d’herència dels pares i dels iaios, d’una font que hi havia, l’hort regave.
I quina aigua més bona la d’aquella font!
Enciams de l'hort. Fotografia: Fina Masdéu (2011)
Estave l’ullal al ribasset, davall d’uns orons, hi brollave l’aigua fresca i clara per una canaleta, passave per una sequiola i anave a parar a la bassa. Allí, tranquil·la, s’acarassolave i, tebieta, regave les hortalisses de l’hortet quan convenie.
Van passar els anys i en aquella casa van dixar ermar l’hort, van abandonar la font i compraven les hortalisses a la botiga, hortalisses i verdures que portaven de fora.
La basseta va anar omplint-se de llacs, les bardisses la tapaven i colgaven per tot arreu i ja no hi entrave el sol.
L’aigua de la font ja no anave per la sèquia com sempre havie anat. La sèquia estave bruta i la font colgada i l’aigua es perdie per davall les fenasseres i les jonqueres.
-Eixa font encara es perdrà –dien-. Tan bona que ere.
-Tot es va perdent –los pessimistes.
-Saps què passe? Que avui en dia treballar l’hort és un mal negoci.
-Ara vas a la tenda i trobes de tot, i fresc i tendre a tot temps.
Però, vet aquí que a n-aquell home que va dixar ermar l’hort les verdures de la botiga no li anaven bé. Li donaven uns ardors d’estómec i uns mals de ventre que es posave a morir. Ni l’aigua d’ampolla tolerave. Quin mal gust lo d’eixa aigua embotellada. I va tornar a la font.
Va raure els esbarzers i les bardisses, va segar tot lo fenàs de la sèquia, va buidar la bassa, va treure tot lo fang que hi havie, la va netejar ben neta i la va tornar a omplir d’aigua de la font.
Va desermar l’hort, va plantar i va tornar a regar amb l’aigua nova de la vella font. Amb l’aigua de la mateixa font que son pare i son iaio havien regat.
Ja fa uns anys que pel Matarranya i per altres comarques de l’Aragó se senten veus i no són veus estranyes. Alguns n’hi ha que diuen que si són forasteres, que si són d’importació, que si són nostàlgiques eixes veus. I no ho són.
Alguna pot haver-n’hi de romàntica, i per què no? Però d’estranyes i d’importades, res, que són nostres. Tan nostres com la terra de l’hort i l’aigua de la font.
Si eixes veus foren forasteres, natres ací, què seríem? Forasters a casa nostra?
I entre totes eixes veus amigues que no hi falto la meua, molleta i mesurada si voleu, la meua veu enamorada de la nostra terra.

Desideri Lombarte. Memòries d’una desmemoriada mula vella. Calaceit 2008. Quaderns del cingle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT