La font. Fotografia: Fina Masdéu (2012). |
I quina aigua més bona
la d’aquella font!
Enciams de l'hort. Fotografia: Fina Masdéu (2011) |
Van passar els anys i
en aquella casa van dixar ermar l’hort, van abandonar la font i compraven les
hortalisses a la botiga, hortalisses i verdures que portaven de fora.
La basseta va anar
omplint-se de llacs, les bardisses la tapaven i colgaven per tot arreu i ja no
hi entrave el sol.
L’aigua de la font ja
no anave per la sèquia com sempre havie anat. La sèquia estave bruta i la font
colgada i l’aigua es perdie per davall les fenasseres i les jonqueres.
-Eixa font encara es
perdrà –dien-. Tan bona que ere.
-Tot es va perdent –los
pessimistes.
-Saps què passe? Que
avui en dia treballar l’hort és un mal negoci.
-Ara vas a la tenda i
trobes de tot, i fresc i tendre a tot temps.
Però, vet aquí que a
n-aquell home que va dixar ermar l’hort les verdures de la botiga no li anaven
bé. Li donaven uns ardors d’estómec i uns mals de ventre que es posave a morir.
Ni l’aigua d’ampolla tolerave. Quin mal gust lo d’eixa aigua embotellada. I va
tornar a la font.
Va raure els esbarzers
i les bardisses, va segar tot lo fenàs de la sèquia, va buidar la bassa, va
treure tot lo fang que hi havie, la va netejar ben neta i la va tornar a omplir
d’aigua de la font.
Va desermar l’hort, va
plantar i va tornar a regar amb l’aigua nova de la vella font. Amb l’aigua de
la mateixa font que son pare i son iaio havien regat.
Ja fa uns anys que pel
Matarranya i per altres comarques de l’Aragó se senten veus i no són veus
estranyes. Alguns n’hi ha que diuen que si són forasteres, que si són d’importació,
que si són nostàlgiques eixes veus. I no ho són.
Alguna pot haver-n’hi
de romàntica, i per què no? Però d’estranyes i d’importades, res, que són
nostres. Tan nostres com la terra de l’hort i l’aigua de la font.
Si eixes veus foren
forasteres, natres ací, què seríem? Forasters a casa nostra?
I entre totes eixes
veus amigues que no hi falto la meua, molleta i mesurada si voleu, la meua veu
enamorada de la nostra terra.
Desideri Lombarte. Memòries d’una desmemoriada mula vella. Calaceit 2008. Quaderns del cingle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada