dissabte, 12 de novembre de 2011

Al tros, a l'auliva (Marta Rojals)

Pablo Ruiz Picasso (1903): La familia Soler
Al tros, a l’auliva
Mireu, mireu, poro que no ho veieu, que esteu xafant totes les aulives? Jo em petava quan veia ma germana fent-li el doblatge simultani amb tot de ganyotes sordes: Vigileu les aulives, dooones!
Perquè, a diferència de nosaltres, la tieta era multifuncional. Podia  parlar i saltar espones i parlar i arrossegar borrasses i, fins i tot, parlar i posar les olives al sac. A l’hora de dinar, la més esperada per la canalla, encara seguia que si patatim que si patatam mentre escalfava l’escudella al tupí i feia la carn, la llonganissa, les carxofes, les tomates, tot a la brasa. També ens torrava el pa, perquè a nosaltres sempre se’ns cremava, i ens anava passant l’escudella en plats fondos, primer al pare, després a la Joana, després a mi i, finalment, el que sobrava s’ho posava a ella. Tieta, te dono un tros de carn. Deixa, deixa, que tu has de créixer. Menjàvem assentats a terra, fent rotllana al voltant del foc, i ma germana se’m girava dissimuladament i m’obria la boca com una formigonera, mostrant-me una mandonguilla ensalivada de composició indesxifrable. Però a mi, la seua mandonguilla no em feia fàstic. En canvi, quan em trobava elaborant la pròpia pilota per entrar en competició, les arcades em plegaven.
Després de dinar costava encara més tornar-s’hi a posar. La tarda es feia eterna. El pare, sempre enfilat a la punta més alta del banc, collia el cap dels olivers, i la tieta li feia de reforç des d’un parell d’escalons més avall. La Joana i jo collíem les faldes, però sempre ens havia d’acabar ajudant la tieta a espigolar. Mireu, mireu aquí, protestava, amb un gest publicitari: Que no l’hau vís, aquesta rama? El pare no deia res. Com un penitent de Setmana Santa, carregava el banc a l’espatlla i renovava posicions.
Pentinat un oliver, ma germana i jo arrossegàvem les borrasses cap a un altre, fetes uns sacs de laments. No les arrossegueu, que es faran forats, es queixava la tieta. Això és explotació infantil!, protestava la Joana. I el pare ens replicava: Explotació infantil? Si el jovent no ho sabeu, lo que és treballar.
Quan les borrasses ja pesaven com un mort, el pare ens deia: Va, trieu brots, que posarem les aulives al sac. I ho deia sempre així, tot seguit, com una lletania. Aleshores, reuníem el fruit al mig de cada borrassa, omplíem un cul de sac fent pala amb les mans i, a continuació, paràvem els sacs amb la boca ben oberta perquè la tieta i el pare ens els acabessin d’omplir. Obre més, obre més. I les olives negres, verdes, grogues, malva, anaven caient en cascada, fent una remoreta sorda i lúdica. Això era bonic, de veure.
Quan el sol es ponia, era l’hora de plegar. Entre el pare i la tieta carregaven els sacs al tractor, i la Joana i jo, exhaustes, arroplegàvem els estris i el cistell, i deixàvem les borrasses fetes un manyoc davall d’un oliver, per si l’endemà plovia o gelava.
Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Barcelona 2011. La Magrana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT