Tot aquí em pren, i és per bellesa
de no dir.
Ja pertot talment
nua de fer-se fosc escoltada,
a doll fet, com pren l’alegria
l’orella clara dels gesmins de l’illa:
la veu del tacte i llacor d’aigües,
séquies, boves.
Surten dels aiguals
núvols d’efímeres,
de la vida adventícia. Són les taronges
de la sang rostre en desmemòria
verda i polsim, blanca a la mà.
Les platges rasclejades, de deixalles
i grúmols,
clòtxines esblaimades, buides.
Albert Roig (2002). Córrer la taronja (1979-2001). Barcelona. Empúries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada