dilluns, 21 de novembre de 2011

La virtut del pagès


Però amb el seny i les altres qualitats que hem anat apuntant, el pagès té encara una virtut que si, d’una banda, ja no pot ser més alta i teologal, d’altra banda és la sal de la vida terrena, ja que sense ella la realitat es corrompria i no sempre seria tolerable; és la virtut que s’anomena esperança.

Cada any, en efecte, durant la tardor, quan els dies encara són dolços, però en què el cel ja comença a tenir cues de gat i s’escampen les primeres boires matinals, el pagès, mentre recull els darrers fruits, cavil·la, encara que no ho sembli, i fa els seus projectes: “Sembraré ací... plantaré allà; el blat, si plou a temps; la vinya, si no pedrega; les olives, si no s’enxixinen; les ametlles, si no es cremen...” Les idees prenen forma i aviat el pensament és substituït per l’acció –d’acord amb un consell de l’antiga saviesa-. I a mesura que passen els dies, les setmanes i els mesos, tot s’acompleix al peu de la lletra...; tot, llevat de les collites previstes, ja que de collites bones, el que es diu bones, rarament n’hi ha. Però siguin com siguin, bones, dolentes o passadores, el pagès fa el que cal fer: sega, bat, recull les ametlles, verema, arreplega les olives, llaura, escatinya, birba, esbrota, esporga, poda, empelta –cada cosa al seu temps, mentre l’any passa-. I així, quan retorna la tardor, després d’arreplegar els darrers fruits, l’home descansa una mica, com la mare terra, s’asseu, quan plou, a la vora del foc, i rumia (“Sembraré ací, plantaré allà...”) i tot recomença.

Artur Bladé i Desumvila (1971). Gent de la Ribera d’Ebre. Artesans, pagesos, rodaires. Barcelona. Editorial Pòrtic.
Bladé a l'escola

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT