dimecres, 7 de febrer de 2018

El Mercadal

Foto de LAURETART
Quan era jovenet, vaig viure en un carrer de vora el Mercadal, que era la plaça de la Verdura, per altre nom popular. [...] Hi havia verdulaires i fruiteres d’anomenada. Per alguna raó havien agafat prestigi entre el públic comprador, com l’Angeleta Torrell, l’Anita Inglès, les germanes Costa, la Fortuny, la Quer, la Ribera, la Sesma, la Silvèria... Se’n destacava la Maria-de-les-taronges. Llavors, rebien les taronges del País Valencià, en tren, un servei ferroviari que arribava a Salou a mitja nit i, perquè poguessin ésser a la parada, a Reus, a l’hora d’obrir, amb el carro anaven a Salou a esperar el tren. [...] N’hi havia hagut unes altres, que eren força conegudes, amb un renoms que les distingia, també al Mercadal. La Cisqueta-dels-cigrons oferia llegums remullats i també de cuits. La Cèlia-dels-plàtans i la Pilar-dels-plàtans venien fruita; la Pilar era d’origen aragonès, tal com el prenom dóna a entendre, i passava per molt trempada i divertida. La Nas-de-retaló era revenedora de verdura; es deia –i Déu ens perdoni si no és veritat– que un fill seu va fer una malifeta al pare perquè maltractava la mare, i no ho podia sofrir. La Guenya era gallinaire al carrer de la Mar, en una botiga d’aviram.
Al bell començament d’aquest segle [XX], Joan Puig i Ferreter va descriure el Mercadal amb un entusiasme encomanadís, amb paraules lluents i atlètiques, amb colors llampants de pintura impressionista. Descrivia el Mercadal de les verdures i els pagesos, a l’hora del gran bullici d’un dilluns, dia de mercat, quan s’afegien a la gent de la vila una multitud de forasters arribats d’una mica pertot de la rodalia del Camp, i fins i tot d’una mica més enllà, del Priorat i de la Ribera d’Ebre, amb els mitjans de transport de l’època, és a dir, ases, matxos, carros, tren, amb productes per a vendre i amb la il·lusió de comprar tant com poguessin.
[...] Els matins de cada dia, abans d’inaugurar-se la plaça nova del mercat, el Mercadal era un gran espectacle, des de la matinada, quan s’hi començava a veure amb claror de dia. Anaven arribant els carros dels masos, amb els paners del que havien collit, frec encara de rosada.
(pàg.13-15)

Ramon Amigó, Les places... (1999)
La plaça del Mercadal cap al 1907. Fotografia extreta de "Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya"

dissabte, 20 de gener de 2018

Havien acabat de dinar...

Havien acabat de dinar i, asseguts l'un enfront de l'altre a l'ombra de la figuera, a l'hora clara de l'estiu, parlaven de les coses llurs. Un airet bla bufava de la banda de mar, bressava sobre llurs caps les amples fulles de la figuera amb una tènue remor i s'esllavissava sobre l'arrossar, imprimint-hi fugitives i ràpides ondulacions; allà fora al camí feia tremolar les fulles dels àlbers.

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara fins a la mar; a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.
Aquí a l'entorn d'ells i per tots els camps d'arròs, remors de vida nova despertaven poderosament. Cap a Occident, resseguint sempre pels alts eucaliptus centenaris alçats a banda i banda, passava el canal principal: en aquell canal, "el canal gran", hi havia l'origen de tota l'actual prosperitat. Naixia el canal prop de Xerta, més amunt de Tortosa, allí on l'Ebre era quasi tallat per una alta parada, l'Assut, i on agafava l'aigua que portava després a la Ribera. Al peu de l'alta parada, bullien les aigües en una ampla faixa d'escumes, i els sorolls ressonaven amplament en el silenci de les muntanyes. Regava primer les hortes de Tortosa; travessava Amposta sota els ponts enlairats pel llit obert dintre la roca i es precipitava a la vall com en un joiós alliberament. Després es vessava per ambdós marges als canals secundaris, en precipitades cascades en les quals l'aigua es debatia sorda i impetuosa contra els costats, formant remolins i aixecant escumes amb soroll de vent llunyà damunt els senillars d'hivern; dels canals secundaris es vessava a les regadores; de les regadores, als arrossars, i dels arrossars passava als desaigües, que la restituïen a la mar després d'haver-ho fertilitzat tot fins al racó més amagat de la ribera.
Tot aquest procés havia estat resumit en una cançó, molt popular en aquell moment a tota la Ribera, i que deia així:

L'aigua, del canal va al "tubo",
del "tubo" va a "l'arrossal",
de "l'arrossal" va al desaigüe
i del desaigüe a la mar.
Sebastià Joan Arbò (1932): Terres de l'Ebre
Fotografies d'Isabel Castro, 2017

Sebastià Joan Arbò - Associació d'escriptors en llengua catalana i Autors a LletrA

Havanera de canyes i fang

De l'una a l'altra terra
hem trobat un bon racó,
prop de l'aigua i d'una era,
en un cel ple de claror.
Tal com abans era el camp
tal com és la tradició
una casa de faena,
de festa o de reunió,
i en una barraca sona
així és com és
la nostra cançó.

De tant anar amunt i avall
vam caure a la Ribera.
Entre canyes i fang
i colors d'arrossar. 
Entre canyes i fang
i colors d'arrossar
van posar-se a cantar.

De jotes i fandangos
de dolçaina i de tabal
de margens plens d'olivera
de garrofes i arrossal
que si natros o vosatros
com li digues tant se val
aquí tens una fiugura
i allí a un tarongeral
que bonica és l'havanera
en Vent de dalt
o si vols en Mestral.
Havanera de canyes i fang (2013) del Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries

dissabte, 31 d’agost de 2013

La flor de sal al Delta de l'Ebre

Jesús Monterde (2008): Salinas
La flor de sal és una forma de sal pura recol·lectada amb tècniques tradicionals. […] es produeix a partir de la capa fina de cristalls salins que es forma en unes petites basses de les salines. Entre els mesos de juliol i setembre, aquests microcristalls fràgils compostos per diferents tipus de sals són recol·lectats diàriament amb sistemes manuals i de forma artesanal, assecats al sol i posteriorment envasats. Així s’obté la flor de sal del Delta, Deltasal, un producte cent per cent natural sense cap tipus de tractament ni additius.
La demanda constant de noves sals de gamma alta i de sals gourmet, especialment de la flor de sal, van motivar la creació d’una salina tradicional en el cor de la salina industrial, vinculada i compromesa amb l’ecosistema, per recol·lectar aquest tipus de sal de forma manual i seguint el sistema tradicional dels Marmots, a Portugal, o dels Paludiers, a França.
La diferència essencial entre la flor de sal de Deltasal i la resta de sals es basa en el fet que aquesta és una barreja de diverses sals marines —principalment de clorur de sodi, clorur de magnesi i clorur de potassi— i d’altres sals en petits percentatges que són necessàries i bàsiques per al nostre organisme i que aporten la qualitat organolèptica bàsica per a enriquir i ressaltar el sabor dels aliments d’una manera extraordinària.
A més, a causa del seu origen marí i de la seva cristal·lització especial, la flor de sal conté el 80% dels oligoelements necessaris per al nostre cos. Per tant, podem afirmar que una dieta amb aquest tipus de sal és una forma sana d’evitar haver de complementar la nostra alimentació amb suplements minerals. […]
Convé tenir present que per la seva composició aquest tipus de sal sala menys que qualsevol altra sal convencional i que es dissol amb més facilitat. És especialment recomanable per a carns, pasta, verdures, peix i amanides.
Se’n desanconsella l’ús en bullits, ja que una vegada dissolta perd gran part del seu valor nutritiu i dels seu sabor tan característic.
Pel seu contingut alt en oligoelements i minerals, podem dir que la flor de sal és la sal ecològica i natural més completa del món en nutrients.

Beltran i Beltran, Josefina i Lluc. Salines de la Trinitat: La flor del Delta. Dins Delebre. Revista de les Terres de l’Ebre.

Si voleu llegir més, CLIQUEU-HI.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT