Havien acabat de dinar...

Havien acabat de dinar i, asseguts l'un enfront de l'altre a l'ombra de la figuera, a l'hora clara de l'estiu, parlaven de les coses llurs. Un airet bla bufava de la banda de mar, bressava sobre llurs caps les amples fulles de la figuera amb una tènue remor i s'esllavissava sobre l'arrossar, imprimint-hi fugitives i ràpides ondulacions; allà fora al camí feia tremolar les fulles dels àlbers.

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara fins a la mar; a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.

Aquí a l'entorn d'ells i per tots els camps d'arròs, remors de vida nova despertaven poderosament. Cap a Occident, resseguint sempre pels alts eucaliptus centenaris alçats a banda i banda, passava el canal principal: en aquell canal, "el canal gran", hi havia l'origen de tota l'actual prosperitat. Naixia el canal prop de Xerta, més amunt de Tortosa, allí on l'Ebre era quasi tallat per una alta parada, l'Assut, i on agafava l'aigua que portava després a la Ribera. Al peu de l'alta parada, bullien les aigües en una ampla faixa d'escumes, i els sorolls ressonaven amplament en el silenci de les muntanyes. Regava primer les hortes de Tortosa; travessava Amposta sota els ponts enlairats pel llit obert dintre la roca i es precipitava a la vall com en un joiós alliberament. Després es vessava per ambdós marges als canals secundaris, en precipitades cascades en les quals l'aigua es debatia sorda i impetuosa contra els costats, formant remolins i aixecant escumes amb soroll de vent llunyà damunt els senillars d'hivern; dels canals secundaris es vessava a les regadores; de les regadores, als arrossars, i dels arrossars passava als desaigües, que la restituïen a la mar després d'haver-ho fertilitzat tot fins al racó més amagat de la ribera.

Tot aquest procés havia estat resumit en una cançó, molt popular en aquell moment a tota la Ribera, i que deia així:

L'aigua, del canal va al "tubo",

del "tubo" va a "l'arrossal",

de "l'arrossal" va al desaigüe

i del desaigüe a la mar.

Sebastià Joan Arbò (1932): Terres de l'Ebre

Fotografies d'Isabel Castro, 2017

Sebastià Joan Arbò - Associació d'escriptors en llengua catalana i Autors a LletrA

Havanera de canyes i fang

De l'una a l'altra terra
hem trobat un bon racó,
prop de l'aigua i d'una era,
en un cel ple de claror.
Tal com abans era el camp
tal com és la tradició
una casa de faena,
de festa o de reunió,
i en una barraca sona
així és com és
la nostra cançó.

De tant anar amunt i avall
vam caure a la Ribera.
Entre canyes i fang
i colors d'arrossar. 
Entre canyes i fang
i colors d'arrossar
van posar-se a cantar.

De jotes i fandangos
de dolçaina i de tabal
de margens plens d'olivera
de garrofes i arrossal
que si natros o vosatros
com li digues tant se val
aquí tens una fiugura
i allí a un tarongeral
que bonica és l'havanera
en Vent de dalt
o si vols en Mestral.

Havanera de canyes i fang (2013) del Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries

Fandango dels Adéus

M'han obligat a deixar
la meua terra petita,
lo lloc a on me vaig fer gran,
a on vaig començar a estimar.

Sense haver pogut triar,
ho he tingut que abandonar
i anar més enllà del mar
a una terra tan llunyana.

Se'm fa difícil parlar,
començar-ho tot de nou,
tindre treball i una casa,
sentir-me d'esta ciutat.

Ara torno a ser estranger
de l'atra banda del mar.
A on cantaran les sirenes?
A on estaran los amics?

Quan escolto esta cançó
me'n recordo d'aquell hort,
al costat, la casa blanca,
sota la figuera verda.

Sota la figuera verda
reposava el meu treball,
mentre la sènia voltava.
Música d'aigua i de fang.

Ai, adéu, meua estimada!
Miro aquells estels del cel.
I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.

I em pregunto quin serà
el que tu estaràs mirant.
De l'atra banda del mar:
l'atra banda del meu cor.

Ai, adéu, enamorada.
Ai, adéu, terra de l'aigua.
Adéu, a la casa blanca.
Adéu, tombes dels amics.

Ai, adéu, Ràpita meua,
Benifallet, Alcanar,
Aldover, Benifassà,
Bítem i la Fatarella.

Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.

I cada cop que us salude,
un record m'emportaré:
a cada sarpa una oliva
i una branca dins del bec.

Adéu, olivetes fargues.
Algun dia tornaré.
Ho faré en un encanteri:
seré un ocell estornell.

Fandango dels Adéus (2011) del Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries