Gana i gastronomia

                                                  Fina Veciana: Priorat (2010)

La gastronomia delicada i sofisticada no és per als afamats. La gastronomia, els seus productes, és per a aquells que són capaços de dominar l'impuls de nodrir-se i després de calibrar-lo i deixar-lo viu però atemperat, es disposen a paladejar les menges sense urgències. Hi ha gourmets que els agrada cuinar-se ells mateixos la teca. Això un afamat no ho podria fer mai. L'afamat es cruspiria els ingredients abans de convertir-los en un plat elaborat. Amb tot, sempre hi ha persones amants de la simplicitat; hi ha sibarites d'exemplar modèstia que tenen la fórmula per accedir a la difícil facilitat. Aquests ens proporcionen tot un altre estil de gourmet. Són els que troben en el menjar primari i popular, la millor satisfacció per al paladar. Són els de la clotxa feta amb un bocí de pa rodó, cuit lentament, farcida de fesols de bona mena, d'un a un, com recomanava l'admirat senyor Queralt, sastre genial i personatge seductor, cuinats amb el millor oli del Camp, coronat tot plegat, per una llangonissa ben feta que podria ser de diferents llocs -de no gaires- com, per exemple, d'Alforja.

Aquests sabors simples, coneguts, assentats i amorosament envoltats per un pa de renovada factura i idèntica fórmula i acompanyats d'un vi vehiculat per un porró de raig mitjà, del poble prioratí al qual hom guarda major fidelitat personal, acomplint així la recomanació secular de 'pa mudat i vi usat'. Amb tot això pot establir-se un producte gastronòmic -sens dubte d'anar per casa, però "sabent, a casa, com hi cal estar", com deia el poeta tarragoní Vives i Miret-, un producte capaç de convèncer a tothom, tret del desganat i el llepafils, fins i tot el gourmet sincer no espatllat per l'esnobisme; aquell que no vol establir càtedra sinó, simplement, menjar a gust. També podria satisfer l'afamat sense pal·liatius que podria rescabalar-s'hi dels sofriments, sinó el reprengués, a base de queixalades d'obertura màxima, entonat pels sabors simples i naturals, sense altres espècies ni aromes que les inherents a les bones matèries, saludablement conreades, collides al punt, respectuosament manipulades i escollides per mitjà de la saviesa popular.

Xavier Amorós. 

Aquest article va ser publicat el 4 d'abril de 1993 al Nou Diari.

Sobre Fina Veciana: http://finaveciana.blogspot.com.es/