Fatima Pantoja:Sebera |
La verdor dels conreus
Els anys havien
transcorregut insensiblement i la verdor dels conreus continuà estenent-se i
guanyant noves terres a les maresmes. Amb els dies s’anà perdent el record de
les coses passades i entorn i dintre d’ells tot s’havia anat transformant.
Aquell racó on arribaren feia ja anys Joan i la seva muller un matí trist i
alegre de primavera, amb el cantar dels ocells pels senillars i el silenci dels
aiguamolls, corprenedor, aquell racó estava desconegut. L’aixada del
treballador havia brandat infatigable; les collites es donaren pròdigues i la
verdor va anar engrandint-se i escampant-se en totes direccions, deturada
únicament cap a llevant per la barrera impassable dels sorrals i les llacunes.
La resta, en tot allò que abastava la mirada, tot estava convertit en hortes i
en camps d’arròs, i noves casetes havien sortit ací i allà, destacant en la
verdor la blancor de llurs parets, allí on antany hi havia només torbes i
sosars.
Abans de despuntar el
dia es sentia ara el cantar dels galls, que des dels corrals cridaven la gent a
la feina. Poc després començaven a aparèixer els primers camperols, amb rostres
ensonyats, que se n’anaven a la taverna “a matar el cuc”, a fer la copa
d’aiguardent obligada abans de començar la jornada. Després, procedents del
poble, apareixien els primers carros amb les birbadores, que baixaven cantant
com si anessin a una festa, i, més tard, quan el sol brillava ja amb força
sobre els prats, aquell racó de terres bullia d’un extrem a l’altre de moviment
i de cançons.
Sebastià Juan Arbó (1980). Terres de l’Ebre. Barcelona. Edicions 62 i “La Caixa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada