divendres, 20 d’abril de 2012

En Timoteu: la vida del pagès.


Manel Pons (2009): Tiempos que cambian (II)
D’acord també amb el motiu que li havien donat, [Josep Maria de Timoteu] era home de teories però aquestes no eren pas tretes dels llibres, sinó de l’experiència que donen els anys i l’observació directa dels fets naturals, de manera que en tenia una munió, tant si es tractava d’una feina agrícola com d’un problema moral, tant si era qüestió d’interpretar una solfa com de preparar un conill amb patates –i quatre fulles de llorer- a la cassola. (En aquest sentit, van deixar també un bon record les arengades amb tomàquets i coralet que ell adobava a la paella, en un moment, quan es trobava al mas.) Bon menjador, però no llèpol, i bevedor (de vi exclusivament, verge de preferència, sense excés i únicament a l’hora de menjar), era un enamorat, com pocs n’hi haurà hagut, de la vida pagesa, la millor de totes, segons ell, perquè el pagès, si pot viure del seu i no li cal anar a jornal, fa el que vol, dorm quan té son i no el mana ningú. Quina diferència amb la vida d’aquells que, tot i creient-se superiors pel fet d’habitar en una ciutat, han de treballar tancats entre quatre parets, sovint sense veure el sol [...]. L’home del camp, en canvi, feineja a l’aire lliure, entre els quatre horitzons, ara ací ara allà, adés en una cosa, adés en una altra, matinejant a l’estiu, prenent la matinada a l’hivern, perquè el seu rellotge és la llum, i quan es cansa d’anar ajupit –si així treballa, que no sempre hi treballa-, redreça l’esquena, alça el front, veu els núvols que passen pel cel, respira a ple pulmó, beu, si té set, fuma, si és fumador, flaira, encara que no se n’adoni, la sentor divina de les plantes i de la terra remoguda, sent el cant dels ocells, toca, si ho vol, l’escorça dels arbres, palpa, al seu temps, la pell voluptuosa dels préssecs, tasta la mel dels raïms moscatells, o la sang aspra de les primeres carxofes... (A poc a poc; perquè això de reservar-se les carxofes primerenques, si bé ho feia en Josep Maria, no era pas general, ja que molts pagesos preferien vendre-les perquè era quan s’adineraven més.)


Artur Bladé i Desumvila (1971). Gent de la Ribera d’Ebre. Artesans, pagesos, rodaires. Barcelona. Editorial Pòrtic



INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA
Web dels amics d'Artur Bladé
Artur Bladé en Lletre A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT