Ariadna llueix un suèter de color plàtan que li ressalta la morenor dels braços, de les espatlles, que marca la prominència dels pits menuts i gràvids, plens.
Ens havíem devorat al porxo blanc de calç mentre la cortina d’aigua ens aïllava del món, dutxava la moto. No sé quantes tardes d’estiu jo l’havia anat a buscar a la llotja, d’on ella plegava així que s’acabava la venda del peix. La descobria entre la cridòria de la multitud, entre el tràfec de caixes farcides de muixarres que encara botaven platejades, caixons amb galeres lluents de moviments àvids, entre la desfilada rogenca de les paneres de llagostes, de crancs. La descobria dins l’eufòria de les barques que arriben a port, dins l’eufòria de les barres de gel trossejades, dins l’eufòria de la veu que canta els preus de la subhasta. I partíem amb moto cap a la ribera deserta i curulla de xiscles, cap a la garriga solitària i perfumada, cap a la cala amagada i entufada de llapó. Ella disset, jo divuit.
Mesos abans, un dissabte, havíem caminat fins a la Ciutat Invisible, cada dècada més assolada, cada any més poblada de figueres i palmeres i males herbes.
Emili Rosales (2005). La ciutat invisible. Barcelona. Editorial Proa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada