dijous, 4 d’agost de 2011

Descripció del mercat, i la varietat curiosa dels seus concorrents

Lo mercat setmanal de Reus, que segueix verificant-se cada dilluns, era, per si sol, un centre de contractació al qual acudia gent de tots els pobles d’aquell Camp, i a més de tot el Priorat, de la Ribera de l’Ebre, i encara de comarques més llunyanes: la plaça s’omplia llavors de parades de tota classe de gènere, distingint-se, en un extrem d’ella, les de pa, o millor dir coques, menja predilecta, el sabor de la qual, sigui influència de l’aigua en la farina, sigui do privilegiat dels pastissers de Reus, no té rival ni pot témer competència de cap gènere en això de què es tracta, havent-n’hi d’infinites maneres, amb tocino (perquè és de saber que és costum especial de dit poble, matar tocino tot l’any), amb sorra de tonyina, amb rovellons i pebrots, amb espinacs, amb molls de mar, i en el temps a què em refereixo i també alguns anys després, tant era l’afany de proporcionar aquell bon menjar a totes las classes, que fins es venien unes petites coquetes, que en deien de pillo, amb una arengadeta al mig, la dimensió i estima de la qual es poden calcular, atenent sols al seu preu, ja que no passava, la més grossa, de dos quartos; un dels porxos de la plaça, verdadera Llotja de tota aquella comarca, rebullia de comerciants de totes categories i de venedors i traficants de vins, que venint de totes parts, acudien aquell dia en tal punt per fer grans compres i vendes de dit gènere, ja per a embarcar-lo a los ports de Salou o Tarragona, ja per a transformar-lo en aiguardent, o, ja transformat, fer amb aquest licor los negocis més grans que es poden imaginar, de manera que corrien allí les dobles de quatre, que era un gust; les botigues es veien totes plenes de forasters comprant, és a dir, deixant-hi moltes vegades els diners dels productes que ells havien portat i venut a la plaça, i sobretot, davant de les tendes de pesca salada, menja preferida del pagès, s’hi veien aturats, sovint, rucs i matxos que carregaven de vianda, com qui a l’hora de plegar-se el mercat, qui es posés en un portal a veure com se’n tornaven els forasters a casa seva, podia contemplar com totes les càrregues que s’enduien, anaven sempre coronades amb un feix més o menys gros de bacallans secs, los badejos, com encara diuen per aquelles viletes, confirmant d’aquesta manera la diversitat de denominacions que té tan útil peix pertot arreu, observada per l’autor de Don Quijote; i finalment, la movedissa de gernació, com allí diuen, que es veia arreu, i la barreja de vestuari de tota mena que es notava, venia a donar al poble un símil d’aquells basars orientals on acuden gents de costums diversos...
Bofarull, Antoni de. Costums que’s perden y recorts que fugen (Reus de 1820 á 1840) (1982, facsímil). Reus: Edicions del Centre de Lectura.
Isabel Castro (2008): Centre Mas Iglesias
CENTRE DE LA IMATGE MAS IGLESIAS (REUS)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT