 |
| Pere Torné Esquius (1879-1936) |
Entre els obscurs viatgers que acabaven d’arribar a la dispesa de sant Antoni, situada al centre d’una certa població de Catalunya, es feia mirar un senyoràs d’aquests ricots, que amb el seu ridícul mirament i els toscos modals anuncien de tres hores lluny la roïnesa del seu origen. [...] S’havien assegut els altres hostes a la taula rodona, i tot esperant el sopar, anaven esmicolant amb les seves navalles el seu tabac de corda, per fer l’un rere l’altre el seu cigarret de paper. Formaven aquest grotesc grup traginers de València,fariners d’Aragó, oliaires de l’Urgell i mercaders a la menuda de l’alta Catalunya. Llançant de tant en tant una mirada de reüll a l’hoste escarxofat a la seva cadira, seguien parlant vigorosament i desorbitada dels seus viatges i negocis, i amb crits desmesurats que eixordaven el menjador, demanaven a la calmosa hostalera que els portés, quan no el sopar, algun porró de bon vi. El nostre home, que ja s’havia fet portar una cadira per tal de no fer-se amb genteta, no tan sols no volia a sseure’s a la taula rodona, sinó que apressava l’hostalera perquè el lliurés a la vegada de les mirades de la xusma i de la seva atordidora cridadissa. Figurava que el perjudicava l’atmosfera grollera d’aquella sala, i l’aspecte dels fariners emblanquinats de farina, dels traginers esquitxats de fang i dels oliaires coberts de greixum, li era menys repugnant que la idea de veure’s confós amb aquella genteta. I no obstant això, veurà al seu temps el lector que la primitiva condició d’aquest quiti de quatre dies havia anat igualada amb la dels seus companys d’hostal.
Com sigui: anava el cavaller a aixecar-se i a sortir de la sala, precisament quan venia a buscar-lo la mestressa, la qual, més sol·lícita de les insinuacions i exigències de l’hoste distingit que no dels crits i renecs de la turba traginera, havia deixat el sopar dels seus antics parroquian fins que no estigués llesta l’habitació del nou. Com a consumada en l’ofici, va dir quatre facècies als traginers, que esclafiren en grans riallades i apaivagà les seves cíniques interpel·lacions, tot abandonant a la mercè de cent braços aixecats dos porrons de vi del Priorat. Desempallegada d’aquests, anà cap a l’hoste exòtic, els doblers del qual s’ensumava [...]:
-Us dic que no patiu ni una mica.
-I no em feu un sopar de qualsevol manera; res de samfaines ni guisadots.
-Al damunt seríeu el primer a queixar-se de la meva cuina.
Pere Mata (1842). El poeta y el banquero.
El fragment està extret de la traducció al català de Fina Masdéu (1986). El poeta i el banquer. Barcelona. Curial Edicions Catalanes.
Com sigui: anava el cavaller a aixecar-se i a sortir de la sala, precisament quan venia a buscar-lo la mestressa, la qual, més sol·lícita de les insinuacions i exigències de l’hoste distingit que no dels crits i renecs de la turba traginera, havia deixat el sopar dels seus antics parroquian fins que no estigués llesta l’habitació del nou. Com a consumada en l’ofici, va dir quatre facècies als traginers, que esclafiren en grans riallades i apaivagà les seves cíniques interpel·lacions, tot abandonant a la mercè de cent braços aixecats dos porrons de vi del Priorat. Desempallegada d’aquests, anà cap a l’hoste exòtic, els doblers del qual s’ensumava [...]:
-Us dic que no patiu ni una mica.
-I no em feu un sopar de qualsevol manera; res de samfaines ni guisadots.
-Al damunt seríeu el primer a queixar-se de la meva cuina.
Pere Mata (1842). El poeta y el banquero.
El fragment està extret de la traducció al català de Fina Masdéu (1986). El poeta i el banquer. Barcelona. Curial Edicions Catalanes.
Sobre Pere Torné Esquius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada