dilluns, 24 d’octubre de 2011

Per sentir dir... (tardor de 1904)

"Cal que algú ho recordi."
PAU CASALS, músic català (1876-1973)
Cabana de La Fatarella. Imatge extreta de La Pedra Seca
La nostra cabana, ja us ho havia manifestat, era molt gran i ens aixoplugava a nosaltres, la gosseta i el ruc uns quants mesos al llarg de l'any. A més del nostre habitatge, a la finca hi havia una cabaneta destinada al porc, un animaló que engreixàvem fins que arribava el dia que... bé, ja m'enteneu. I quin fart de patir que ens fèiem a mesura que s'apropava el dia de la matança!; just perquè tots els porquets esdevenien per a nosaltres uns bons companys de jocs, igual que la gosseta Clara. Durant el dia, el pare el deixava que sortís de la soll, per tal que mengés herbes o alguns bolets que sabia trobar com ningú més; de fet, el pare aconseguí localitzar algun agrer de pebrassos gràcies a la bona flairada del porc. Per tot plegat, quan arribava el dia del sacrifici era tot un drama per a nosaltres, que ploràvem a raig quan escoltàvem els xiscles de l'animal; sort que quan ja el teníem estès sobre el banc i el cremàvem amb argelagues començava una llarga festa, que s'iniciava quan ens regalaven la cua del porc, cuita al caliu, i que s'acabava de matinada, un cop enllestit el mondongo.
Com sempre, la família en ple de l'oncle Rafel de ca les Valls ens ajudava en les feines de neteja, esquarterament i de transformació del porc en botifarres de ceba i de carn, en llonganisses tendres i per a assecar, en cuixots i espatlles per a curar, en lloms i costelles per a posar en oli o en peces de cansalada per a salar.
La iaia Remei, quan resàvem a la nit, reservava una oració per a la salut del nostre porquet, perquè, segons ens deia, la seva carn ens havia de donar de menjar al llarg de tot l'any. Certament, a casa teníem molta cura dels nostres porcs, igual com dels conills i de les gallines del corral, del ruc i de la gosseta, perquè hem sigut d'estimar-nos els animals. (...)
Isabel Castro: foto de la matança del porc, a Besalú.
Al rebost de casa, reconfortava veure els cuixots penjats, assecant-se una vegada ja havien sigut premsats i presos de la sal. Curiosament, no entenia que només es pengessin tres peces, un cuixot i les dues espatlles de cada animal, fins que vaig descobrir que el primer cuixot havia de ser per a l'amo, igual com el present que se li lliurava una vegada acabar el mondongo, que consistia en un parell de botifarres de cada classe, llonganisses, llom i costelles, ah!, i les orelles, perquè al nostre amo li agradaven les orelles del porc amb deliri, i se les menjava amb fesols i acompanyades d'un coralet conservat en vinagre.

JOSEP GIRONÈS (2008): La cabana. Valls. Cossetània edicions.


Més informació sobre costums i tradicions de La Fatarella:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT