 |
| Frida Kahlo: Bodegón con loro |
En familiar companyia vora la masia s’estenien els arbres fruiters de totes menes, des del gai magraner de flors enceses a l’auster castanyer de frondosa enramada. No hi havia masia a l’entorn que fes préssecs més grossos, albercocs més dolços, peres més sucoses i pomes de tan retocada formosor que sabia greu de menjar-les. De figueres, no n’hi havia gaires, perque els pagesos creuen que maleeixen la terra; però les cinc o sis sajoleres i de coll-de-dama bastaven, per l’abundosa collita que donaven, a satisfer la golosia infantil i la rapacitat dels pardals, i encara en sobraven per a una bona reserva de secallones estesa a les golfes.
[…] Així, d’una collita a l’altra, vaig anar creixent amb hivernacions ensopides a la ciutat i a l’escola, i alliberacions explosives en arribar els primers ardors de la primavera. Del segar, en venia aplegar les avellanes; de la verema, collir les olives, i lentament els dies es feien curts i la tardor de l’any acompanyava la melangia d’haver de tornar a casa. Un dels anys, en arribar la primavera, em va semblar que la Teresina era tota una altra. Però vam jugar i córrer, i vam ser més amics que mai; les cireres, com sempre, per ser les primeres, em semblaren els fruits més delitosos.
A les tardes, quan n’era el temps, s’obria una síndria que havia estat en fresc a l’estany, com una boia a la deriva. Se l’acostava a la vora amb una canya, i la monstruosa cucúrbita venia a l’abast amb majestuosa flotació; sense cap mirament el ganivet l’obria pels seus meridians, i cada llesca de polpa vermella, farcida de llavor negra, omplia la boca de suc i l’esperit d’alegria.
Molts cops, amb una provisió de nous a la butxaca, anàvem a menjar-les en un lloc ombriu i amagat, amb un goig de cosa prohibida. A la Teresina i a mi ens agradava perdre’ns per uns quadres de moresc que ens tapaven de tota mirada, i allí, ajeure’ns sobre la terra molla i menjar les abundoses provisions que portàvem guardades. Era un record dels caçadors de les novel·les que treuen les provisions a la fi de la jornada. Però junt amb l’estampa infantil, que anava esfumant-se, una altra tendència pujava, nebulosa encara, de feréstega galanteria. Em donava ella els nespres que creia que eren més madurs, i jo li feia present de galetes i altres llaminadures sostretes de la gelosa guarda del rebost.
Jaume Roig (1995). El darrer dels Tubaus. Barcelona. Columna.
 |
| Panera de figues |
Més informació sobre la pintora mexicana Frida Kahlo: Pàgina magnífica: Frida Kahlo Corporation Guadalupe Bocanegra: Espectacle Viva la vida |
Sobre l'escriptor reusenc Jaume Roig: L'Enciclopèdia: Jaume Roig i Padró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada