Me’n vaig al mas, me’n torno amb els meus. El pare pensa que com més trasbalsada la terra, com més llaurada, millor, sense les males herbes sota les oliveres que no fan cap profit, i jo que veia les ravenisses florides com una bella catifa blanca!
-L’única catifa que m’agrada a mi —em deia el pare— és quan surt la civada que he sembrat per al cavall, o les motetes de pèsols o faveres, i mira, mira! —afegia el pare agafant-me pel braç, rient i fent-me girar vers on ell assenyalava—, mira quins relleus, quins poms de verdor tan bonica que fan les motes de les patateres que estan recalçades, amb la terra tendra i fresca! I quan floreixen que no són boniques? Que no és com un jardí? Si en tenen de poesia! Si en tenen d’encís aquelles floretes que volen dir el plat ple, assegurat per tot l’any!
[…] Doncs el pare deia que com més llaurava, a més d’eliminar les herbes, la terra restava flonja, tendra i les arrels dels arbres podien expansionar-se més, agafar més radi i donava un major rendiment. I amb les plantes passa igual, seguia el pare, que si tens un quadre ben llaurat, el que hi plantis et farà doble via a créixer i et donarà més fruit que si aquella terra hagués estat atapeïda, eixuta de saba i vida noves que li donen el sol i l’aire lliure. I la nostra gallina blanca, a cada solc que feia la rella amunt i avall de l’antara, hi trobava les menges més exquisides i fresques. Era d’una raça ponedora, n’havia arribat a pondre tres ous al dia; i els ponia allí on li semblava, als llocs més insospitats i, moltes vegades dins el mas: damunt un llit, dins la capsa de costura.
Antònia Abelló i Filella (2009). La sala llarga i altres escrits. Reus: Ajuntament de Reus, Cultura (pàg. 253-254).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada