dijous, 21 d’abril de 2011

De Vinaròs a Calafell

Parada de peix fresc en un restaurant de Mykonos. Fotografia: Fina Masdéu.
És notable que al pescador li agradi tant menjar peix. N’és un bon menjador. N’ha menjat tota la vida i ho fa a gust. Perquè el peix té això. Se n’ha de saber menjar. No han de fer por les espines. Hi ha molta gent que diu que no li agrada i és que no ha après de menjar-ne.
Fa llàstima a vegades veure un veí de taula com va esmicolant un moll magnífic, un roger com diuen a llevant, i fa un escampall per tot el plat d’espines i de polpa indestriable. Quina pena. Aquesta gent només és capaç de menjar un tall de lluç o de rap si és ben gros i net.

Sempre he parat els peus al cambrer que, en anar a servir-me un llenguado a  la molinera, és a dir, a la “meunière”, que fa més fi, o simplement fregit que ja és prou bo, s’ha disposat a netejar-me’l. Aquell serrell d’espinetes torrades amb el seu lligam sucós que és una delícia farien cap a la brossa! Ara bé, són espines petites i traïdores, cal mastegar-les bé, fruint del seu gustet però reduint-les a una pasta inofensiva abans d’enviar-les coll avall.
El peix no és un menjar per a golafres. S’ha de menjar amb pausa i seny.

Gual, Josep i altres (1990). Barques i fogons. De Vinaròs a Calafell. Tarragona: Ed. El Mèdol. (pàg. 64 i 66).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT