dissabte, 5 de novembre de 2011

Vi de Bot i pastissets

Xavier Nogués (1873-1940): fragment del fris del celler del Pinell de Brai
Pugem al tren a l’estació de l’Aldea. Els segueixo resignat cap al vagó de no fumadors on, tocant a la porta, trobem dos compartiments amb quatre seients encarats: els envaïm. Jo sóc qui du l’embalum més voluminós: la maleta amb la roba neta i planxada, prou per a un parell de setmanes, i la bossa amb els llibres, i els tuppers on la mare ha posat llom arrebossat, pollastre, baldanes. Els altres tres duen solament motxilles; passaran a Barcelona una sola nit.
Avui R. celebra la festa dels 21 anys. G. pregunta si el meu pis para molt lluny del d’ell.
“Tres quarts a peu.”
“Bons collons!”
“És que és grossa, Barcelona!”, diu V. “Però hi haurà autobusos, no?”
Assenteixo. Però m’adono de quina en du al cap G.
“De totes maneres, no cal que hi passeu. Jo aniré a ca meua a sopar, i després ja faré via cap al pis d’ell.”
F. que ha deixat la seva motxilla al terra, l’obre tot intervenint:
“Total, que mos fotrem un fart de caminar... que ni que pugéssem a l’Aneto; total que farà falta gasoil.”
I després d’arramblar amb calçotets i samarretes, trau de la motxilla una bossa del súper que amaga una capsa de pastissets. Fa una mica més de força i trau una garrafa de vuit litres de vi de Bot, el més barat dels que venien aquest martí al mercat de la Plaça Major:
“Que no et desmaies...”, s’exclama S.
“És l’avituallamientoooo... va, ne voleu, o no?”
Ens allarga la garrafa, trau la capsa de la bossa, l’obre de qualsevol manera i, oberta sobre el palmell de la mà, ens l’ofereix:
“El cuerpo de Cristo...”
Vinyes a Capçanes, juliol 2011 (Fotografia: Fina Masdéu)
I ens hi posem: els pastissets, coberts de sucre, farcits de cabell d’àngel (ben plens, no com els de Tortosa), van desapareixent. La garrafa circula, amb el líquid fosc escumejant per dins, abandonant un rastre sangonós per les parets de plàstic. Bevem a morro. Cal fer-ho amb compte; V. bevia tan tranquil quan el vagó s’ha sacsejat tot sencer i un fil de líquid ha fugit galta avall, cap al jersei, amenaçant de tacar-lo tot. Per evitar-ho, cal apropar la boca a poc a poc, enlairar lentament la garrafa, amb suavitat, prevenint qualsevol moviment del tren, obrint molt la boca per tal que qualsevol glopada vagi dins. Tots recordem la pudor del dia que vam fer que uns que feien anys, si volien els regals, es dutxessin amb vi de rebuig, venut a preu de saldo per un vinater de Batea.

F. s’adona que en un seient proper un nen ens observa atònit, i li ofereix un pastisset: la mare nega amb el cap, cobert amb un mocador musulmà, però somriu. F. fa el gest d’insistir, i finalment la dona accepta. Jo miro l’estesa del Delta; m’adono que ja no podré llegir la biografia de Foix per al treball de mètrica. Amb el peu moc la bossa dels llibres cap a un costat, i estiro les cames, passant la llengua per la comissura dels llavis, mirant de recollir algun granet de sucre extraviat.


Joan Todó (2011). “Vi de Bot i faldes escoceses” dins A butxacades. Barcelona. LaBreu Edicions.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT