 |
| Arcimboldo, Giuseppe (1566). Alegoria de l'aigua. Kunsthistorisches Museum, Vienna, Austria |
El nostre marisc té quatre camins per arribar a l’estómac: cru (ostres i cloïsses grans), al vapor (cloïsses petites, musclos, tellerines i catxels), bullit (cargols punxencs i cornetes) o a la planxa (canyuts). En totes quatre modalitats és imprescindible el suc de llimona, que aquí en diem llima, sense establir cap diferència entre el Citrus limon i el Citrus limetta. […] Afegiré que, en lloc del suc de llima, alguns empren romesco, cosa que jo qualificaria d’inadequat artifici.
Vull referir-me, finalment, al marisc que es troba en mar una mica més fonda i, concretament, als dàtils i a les caixetes. El dàtil, com indica el seu nom, recorda per la forma el dàtil de la palmera. El dàtil és molusc litòfag i cal fracturar i esbocinar les roques submarines per alliberar-lo. El dàtil es menja al vapor. També és bo amb ceba i tomata i un rajolí de vi blanc. La caixeta és com una pedra coberta d’algues, a la qual li has de treure sàviament un petit opercle i obrir-la. La caixeta, feta a la planxa, té un indescriptible gust de mar, de fondària abissal, de iode. […]
Jo, que sóc home d’ulls goluts, penso que tota la rotunditat del nostre peix no quedaria ni remotament reflectida en aquelles esplèndides natures mortes que van pintar els flamencs del XVII: immenses plàteres d’ostres, neros gloriosos, llagostes fresquíssimes, pigats salmons. Sense oblidar les delicades copes de vi, adés topazi —com un or líquid—, adés robí —com un gra de magrana o com un llavi—. I penso també en aquell inquietant Arcimboldo, pintor de l’Alegoria de l’aigua, un retrat d’home, fet amb petxines i crancs de riu i escrites i pops i pagells i llagostins i coralls
L’art imitant la natura? Aristotèlica mentida. Escolteu això: la natura és inimitable.
Gerard Vergés (1990). El Delta (dins Barques i fogons. De Vinaròs a Calafell). Tarragona: Ed. El Mèdol. (pàg. 32-33).
Sobre Gerard Vergés:
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada