 |
| Arengades (aquarel·la) d’Antoni Lasheras |
— T’ajudo en alguna cosa?
— Vigila el pa —i vaig acostar-me a la barbacoa on abans de marxar dins havia posat unes llesques de pa de pagès a torrar.
Quan vaig tornar a seure la taula ja era plena: pebrot i albergínia escalivats, una plàtera de fesols fregidets amb ceba, una altra plàtera de tomaca fregida amb all i julivert al damunt, oli, sal i les grans protagonistes de la festa; quatre arengades, quatre grans civils, amb una cabeça d’alls fregida per cap. Ah! I un bol amb raïm.
— […] Escolta’m, i el raïm que és per postres?
- Ai que ara sí que se’t veu el llautó que no ets d’aquí, ara sí que t’has retratat com un veritable pixapins. A un reusenc com cal, com tots aquells que venim d’una societat arrelada a la terra, això no cal que li ho expliquin. No em diguis que no has menjat mai arengada amb raïm?
— És la primera vegada que ho sento.
—Doncs mira, nen, avui t’estrenaràs. Ara que està de tanta moda això del contrast dels gustos, del dolç i el salat o de l’agredolç, o de gustos contraris que es complementen, i que sembla el gran invent del segle, un invent d’aquells xefs que et serveixen dues miquetes de cosa en un immens plat molt bonic però buit, i després et fan pagar les ganes, doncs tot això els nostres avantpassats ja ho coneixien, digues-los tontos; pobres sí, però tontos no. Tasta-ho, a veure què et sembla.
I ho vaig tastar. El contrast era fantàstic, amb aquell arengada tan salada.
Sort del moscatell, dolç i fresc, perquè sinó l’ampolla de vi no hauria durat ni tres minuts.
—Òspit, i els fesols estan boníssims.
—És que hi he tirat per sobre part de l’oli de fregir les arengades, amb l’altra part he fregit el tomàquet.
—A banda d’una experta en vins veig que ets una gran cuinera.
—I què et pensaves, que estava grassa de bufar el foc? T’hi fixes que ja parlo com els d’aquí, no sempre, però se m’han enganxat algunes coses, no?
[…] Encara que hagués volgut no podia menjar res més. De les arengades, tot i saladíssimes, només en quedaven les espines. Les plàteres dels fesols i la tomaca semblaven netes, a punt per desar de tan brillants que les havíem deixades després de resseguir-les amb el pa, només havia quedat una mica d’albergínia, baixa en calories, i els dos cantonets del pa de mig. Tot i això quan la Fineta, abans del cafè, va treure uns fruits secs, uns postres de músic sense música, encara hi vaig caure picant una mica de tot, com toca a un bon convidat, encara que no estigui certificat per cap agència de qualitat.
—Vine que prendrem el cafè allà, que d’aquí a un moment aquí no s’hi podrà estar pel sol.
Jordi Agràs (2006). El vell somriure de la veritat. Reus: Pragma (pàg. 50-51)
 |
Arengades de casc, anomenades popularment “guàrdies civils”. |
Informació sobre la novel·la i el seu autor:
- L'arxiu de Tarragona Literària. Magatzem d'entrevistes, textos crítics i assagístics: El vell sonriure de la veritat
Sobre el pintor Antoni Lasheras:
- Intergaleria: Antoni Lasheras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada