dimecres, 20 d’abril de 2011

Tarraco, estiu, 26 aC

Martínez, David (2008). Amfiteatre de Tarragona 
D’un temps ençà que, contradient els costums romans, l’Apol·lodor a penes sopava. Havia comprovat que amb un got de llet barrejat amb una cullerada de llavors de rosella i una altra de mel es feia un cocetum* que l’alimentava de manera suficient. Sense oblidar una mica de formatge tendre, que li donava forces i també li resultava un plaer insubstituïble. Amb aquesta petita col·lació, dormia tota la nit sense la molèstia sorollosa dels budells que l’assaltava després d’un àpat com ordenaven els cànons. El seu benestar era el més important, es deia mentre deixava que el formatge tendre que adquiria cada matí al mercat se li desfés a la boca.
Aquella nit tenia una bona excusa per saltar-se les normes. No havia menjat res a migdia, ocupat a obtenir informació al tabularium**. Però la causa principal que l’animava al canvi de règim era que tenia gana. A la cuina, va confirmar que guardava una bona provisió de mató. De cop i volta, li havien vingut a la memòria aquells panellets, anomenats liba, que els seus avantpassats oferien a la deessa Ceres quan ell era petit.
Va fer un esforç per evocar la recepta que la mare havia repetit tantes vegades en veu alta a la seva germana, tot pregant-li que tingués molt de compte a l’hora de cuinar-la perquè s’havia de seguir la tradició. Amb un posat seriós, com qui es prepara per portar a terme un ritual, va barrejar el formatge amb la farina, la sal i la pols de llorer. Els efluvis d’aquest darrer ingredient li plaïen especialment i va somriure apropant-se a un gest gairebé infantil. Molt a poc a poc va anar fent la barreja fins a obtenir la consistència desitjada. Satisfet, va encendre el forn i va dipositar la pasta obtinguda sobre unes fulles de llorer.
- Ha de quedar cruixent, aquest és el secret... –va murmurar, imitant les paraules de la dona que li havia donat la vida, mentre de cua d’ull observava com el panet adquiria una bonica aparença daurada.
L’elaboració del plat no li va ocupar gaire temps. Es considerava un bon cuiner, i es deia que no havia tingut altre remei atès el seu tarannà més aviat solitari. Va disposar una petita taula i el seu divan favorit a la part de l’atrium*** on no tocava el sol durant el dia. Tot estava llest i, per la gana que portava endarrerida, una petita sensació de felicitat va començar a envair-lo.
Trigo, Xulio Ricardo (2009). Els somni de Tarraco. Barcelona: Edicions 62.
*El coccetum o cocetum era una menja composta de mel i cascalls, tal vegada el kykeon secret.
**Tabularium: Arxiu públic. Dipòsit d'arxius on es conservaven els documents escrits en taules, papirs, pergamí, etc. Al principi, a Roma, les grans taules de pedra, fusta o metall, que havien servit per a la publicació dels documents, o sigui les tabulae publicae, quedaven exposades en els llocs on havien estat fixats i formaven així en diversos llocs de la ciutat distintes sèries.
***Atrium: Atri, pati principal d'alguns temples i cases romanes (domus).

Més informació


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT