Ilercavònia i Cossetània: literatura i àpats: CASTRO Isabel

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CASTRO Isabel. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de gener del 2018

Havien acabat de dinar...

Havien acabat de dinar i, asseguts l'un enfront de l'altre a l'ombra de la figuera, a l'hora clara de l'estiu, parlaven de les coses llurs. Un airet bla bufava de la banda de mar, bressava sobre llurs caps les amples fulles de la figuera amb una tènue remor i s'esllavissava sobre l'arrossar, imprimint-hi fugitives i ràpides ondulacions; allà fora al camí feia tremolar les fulles dels àlbers.

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara fins a la mar; a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.

Aquí a l'entorn d'ells i per tots els camps d'arròs, remors de vida nova despertaven poderosament. Cap a Occident, resseguint sempre pels alts eucaliptus centenaris alçats a banda i banda, passava el canal principal: en aquell canal, "el canal gran", hi havia l'origen de tota l'actual prosperitat. Naixia el canal prop de Xerta, més amunt de Tortosa, allí on l'Ebre era quasi tallat per una alta parada, l'Assut, i on agafava l'aigua que portava després a la Ribera. Al peu de l'alta parada, bullien les aigües en una ampla faixa d'escumes, i els sorolls ressonaven amplament en el silenci de les muntanyes. Regava primer les hortes de Tortosa; travessava Amposta sota els ponts enlairats pel llit obert dintre la roca i es precipitava a la vall com en un joiós alliberament. Després es vessava per ambdós marges als canals secundaris, en precipitades cascades en les quals l'aigua es debatia sorda i impetuosa contra els costats, formant remolins i aixecant escumes amb soroll de vent llunyà damunt els senillars d'hivern; dels canals secundaris es vessava a les regadores; de les regadores, als arrossars, i dels arrossars passava als desaigües, que la restituïen a la mar després d'haver-ho fertilitzat tot fins al racó més amagat de la ribera.

Tot aquest procés havia estat resumit en una cançó, molt popular en aquell moment a tota la Ribera, i que deia així:

L'aigua, del canal va al "tubo",

del "tubo" va a "l'arrossal",

de "l'arrossal" va al desaigüe

i del desaigüe a la mar.

Sebastià Joan Arbò (1932): Terres de l'Ebre

Fotografies d'Isabel Castro, 2017

Sebastià Joan Arbò - Associació d'escriptors en llengua catalana i Autors a LletrA

Havanera de canyes i fang

De l'una a l'altra terra
hem trobat un bon racó,
prop de l'aigua i d'una era,
en un cel ple de claror.
Tal com abans era el camp
tal com és la tradició
una casa de faena,
de festa o de reunió,
i en una barraca sona
així és com és
la nostra cançó.

De tant anar amunt i avall
vam caure a la Ribera.
Entre canyes i fang
i colors d'arrossar.
Entre canyes i fang
i colors d'arrossar
van posar-se a cantar.

De jotes i fandangos
de dolçaina i de tabal
de margens plens d'olivera
de garrofes i arrossal
que si natros o vosatros
com li digues tant se val
aquí tens una fiugura
i allí a un tarongeral
que bonica és l'havanera
en Vent de dalt
o si vols en Mestral.

Havanera de canyes i fang (2013) del Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries

Més informació »

dijous, 4 d’agost del 2011

Descripció del mercat, i la varietat curiosa dels seus concorrents

Lo mercat setmanal de Reus, que segueix verificant-se cada dilluns, era, per si sol, un centre de contractació al qual acudia gent de tots els pobles d’aquell Camp, i a més de tot el Priorat, de la Ribera de l’Ebre, i encara de comarques més llunyanes: la plaça s’omplia llavors de parades de tota classe de gènere, distingint-se, en un extrem d’ella, les de pa, o millor dir coques, menja predilecta, el sabor de la qual, sigui influència de l’aigua en la farina, sigui do privilegiat dels pastissers de Reus, no té rival ni pot témer competència de cap gènere en això de què es tracta, havent-n’hi d’infinites maneres, amb tocino (perquè és de saber que és costum especial de dit poble, matar tocino tot l’any), amb sorra de tonyina, amb rovellons i pebrots, amb espinacs, amb molls de mar, i en el temps a què em refereixo i també alguns anys després, tant era l’afany de proporcionar aquell bon menjar a totes las classes, que fins es venien unes petites coquetes, que en deien de pillo, amb una arengadeta al mig, la dimensió i estima de la qual es poden calcular, atenent sols al seu preu, ja que no passava, la més grossa, de dos quartos; un dels porxos de la plaça, verdadera Llotja de tota aquella comarca, rebullia de comerciants de totes categories i de venedors i traficants de vins, que venint de totes parts, acudien aquell dia en tal punt per fer grans compres i vendes de dit gènere, ja per a embarcar-lo a los ports de Salou o Tarragona, ja per a transformar-lo en aiguardent, o, ja transformat, fer amb aquest licor los negocis més grans que es poden imaginar, de manera que corrien allí les dobles de quatre, que era un gust; les botigues es veien totes plenes de forasters comprant, és a dir, deixant-hi moltes vegades els diners dels productes que ells havien portat i venut a la plaça, i sobretot, davant de les tendes de pesca salada, menja preferida del pagès, s’hi veien aturats, sovint, rucs i matxos que carregaven de vianda, com qui a l’hora de plegar-se el mercat, qui es posés en un portal a veure com se’n tornaven els forasters a casa seva, podia contemplar com totes les càrregues que s’enduien, anaven sempre coronades amb un feix més o menys gros de bacallans secs, los badejos, com encara diuen per aquelles viletes, confirmant d’aquesta manera la diversitat de denominacions que té tan útil peix pertot arreu, observada per l’autor de Don Quijote; i finalment, la movedissa de gernació, com allí diuen, que es veia arreu, i la barreja de vestuari de tota mena que es notava, venia a donar al poble un símil d’aquells basars orientals on acuden gents de costums diversos...